dilluns, 28 de febrer de 2011

La Fira de l'Aixada

Manresa té una festa medieval envejable a la resta de Catalunya. La Fira de l'Aixada és un dels esdeveniments més importants que té la ciutat durant l'any. La història de la fira és llarga. L'objectiu és commemorar el miracle que es va dur a terme fa molts anys en el qual es va aparèixer una llum a la Església del Carme que va permetre que el Bisbe aprovés la construcció de la Sèquia. La Sèquia va ser un canal que es va construir amb la finalitat de fer arribar l'aigua als manresans en una època de sequera. On els manresans patien malalties i misèria per culpa de l'absència de l'aigua. 

Aquesta història es commemora cada any per la Fira de l'Aixada. Els manresans gaudeixen de parades artesanals, d'espectacles teatrals i sobretot d'una escenografia medieval molt ben aconseguida. Molts manresans treballen durant tot l'any per fer d'aquests dos dies els més interessants de la ciutat. Una gran fira sense cap mena de dubte. El proper any us hi espero a tots!

Si voleu més informació, "SanWikipedia" té la història sencera en castellà: El misteri de la Llum

diumenge, 27 de febrer de 2011

Una tele censurada

Molta gent es sorprendria en veure com un govern prohibeix l'emissió d'un canal de televisió públic que s'emet a pocs quilòmetres. Això, crec entendre (ja que jo no exisitia en aquella època) que en el passat, tota la informació passava un filtre del govern i no tothom podia emetre públicament per la televisió, les televisions eren controlades en una totalitat pels alts càrrecs dels governs. Era una època de repressió, de morts, de fèrits i de presoners. Era una època on les ideologies tant sols eren perilloses i que els governants exercien tot tipus de poders davant del poble. Al país Valencià s'estàn veient els primers símptomes d'aquesta època que ja hauria d'haver passat, un canal de televisió públic com és TV3 no podrà veure's al País Valencià. Una llàstima, els valencians es perdran les imitacions de Paco Camps al Polònia i del seu gran amic Mariano Rajoy. No podran veure les bromes del Crackòvia i les intrigants escenes d'Infidels o els moments tendres de Polseres vermelles.

dimecres, 23 de febrer de 2011

Una "birra" amb l'alcalde Josep Camprubí


Fa pocs dies, la Joventut Socialista de Manresa va organitzar una trobada de joves manresans amb l'alcalde de la nostra ciutat, en Josep Camprubí. En aquesta xerrada que es va dur a terme al bar musical Voilà una desena de joves van conversar durant més de dues hores amb l'alcalde i van disposar d'una conversa amigable i entretinguda. De temes en van sortir molts, alguns de molt importants pels joves manresans com el transport públic i d'altres generals com les transformacions que ha fet la ciutat en els darrers anys de govern.
Les valoracions posteriors van ser molt bones, d'una banda, els joves manresans van poder transmetre les seves inquietuds a l'alcalde de la seva ciutat i, per altra banda, el batlle va poder prendre nota de les principals preocupacions del joves manresans. 
Vist l'èxit de la primera "birra amb l'alcalde", la Joventut Socialista de Manresa treballarà perquè no sigui la darrera i més joves manresans puguin transmetre els problemes de la ciutat a l'alcalde Josep Camprubí.

dilluns, 21 de febrer de 2011

El mètode Gronholm i Coses que dèiem avui

Poques hores després d'haver vist el Mètode Gronholm entenc perquè l'han representat més de 900 vegades. I és que l'obra teatral s'ho val. En primer lloc, parlen d'una escena quotidiana que molts de nosaltres haurem de passar en algun moment de la nostre vida, una entrevista de feina. I aquesta, la representen de la manera més còmica i rocambolesca possible. Un nou mètode bastant inèdit, però prou efectiu per la recerca de talents.
Molts riures i dues hores ben aprofitades són el resum d'aquesta representació teatral que ha commogut a tanta gent durant tants anys. Jo, la posaria a la llista d'obres que no pots deixar de veure!

Coses que dèiem avui
Pocs dies abans de veure el Mètode Gronholm vaig anar a veure Coses que dèiem avui. Una obra dirigida pel meu gran Julio Manrique en la que podem trobar múltiples situacions de parella. Moltes d'elles quotidianes però sempre amb algun detall divertit o dramàtic. Sempre amb les reflexions personals d'un Manrique que radiografia la societat mitjançant els diàlegs de les seves obres. Molt recomanable també.  (Per cert, l'escena de la imatge és molt divertida!)

dimarts, 15 de febrer de 2011

Dues pel·lícules més

Aprofitant el meu constipat d'aquests darrers dies. Vaig contractar el servei PREMIUM de la web: www.filmin.com Pels coneixedors d'Spotify, podríem trobar-li moltes similituds. Però la diferència més important és que aquesta pàgina web, en comptes de vendre música, ven pel·lícules. Ah i és legal!!! Dons per 15 euros al mes pots gaudir de totes les pel·lícules que tenen (13 d'Almodòvar, Petit indi, alguna de Coixet...) moltes d'elles són força independents i gens comercials i, aquesta, és la gràcia de la pàgina web.

Doncs bé, després de fer-lis una mica de publicitat a aquests barcelonins us diré que vaig veure tres de les pel·lícules del catàleg. Em quedaré amb dues. Elisa K i Petit Indi. Ambdues catalanes i ambdues molt bones. 

Elisa K
Elisa farà onze anys a l'estiu i el seu pare la porta a la comunió de la seva cosina. Els pares estan separats, i els caps de setmana els passarà amb el pare i els amics del pare. Amb un dels amics del pare passarà una cosa horrible on la Elisa plorarà. L'amic del pare li prometrà una polsera de plata si para de plorar. Des d'aquell moment, l'Elisa viurà traumatitzada per l'amic del pare i la seva vida canviarà moltíssim. En fer-se gran i anar a la universitat, l'Elisa recordarà allò que l'amic del pare li va fer i ho explicarà. 
La pel·lícula, com podeu veure, narra la violació de l'Elisa als deu anys. Aquest fet l'explica molt bé a la pel·lícula i demostra el poder dels films per fer adonar a la gent del que passa.Una pel·lícula trista, sense dubte, però alhora et fa veure situacions que no t'imaginaries mai.

Petit indi
La pel·lícula explica la història d'un noi que té la mare a la presó i viu en la pobresa. Treballa en una fàbrica i no tenen diners per pagar el lloguer del pis. La seva vida sobreviu gràcies als ocells que té amb els que guanya nombrosos concursos.
Aquesta pel·lícula et fa veure la vida dels adolescents sense recursos i et fa pensar en la situació que viuen i les sortides que tenen. Tot i que l'Arnau (el protagonista) veurà una sortida en els ocells cantaires.

Molt recomanables les dues!

dimarts, 8 de febrer de 2011

Un dels meus contes...

Una amiga m'ha insistit en que l'hi agradava un dels meus contes (de la carpeta de textos i paranoies meves) que va sobre la vida d'un vagabund i he pensat que potser us agrada (a més, no tenia cap artícle d'opinió pensat!)

Diario de un parado:

Vivimos como soñamos, solos. Joseph Conrad

Jorge se disfraza cada mañana en su caja de cartón mientras el sol amanece en la gran ciudad. Al ponerse sus zapatos de color marrón viejo y meter sus braços ahuesados en el abrigo, se pone en pie. Anda, tembloroso, hasta la panadería de la calle San Pedro donde le esperan dos barras de pan del día de ayer. Al cogerlas, nota el frescor que transmiten tras haber permanecido en el suelo tanto tiempo. Hoy está disgustado, unos pájaros negros andaban picoteando sus barras y le dejaron sin un buen trozo de la primera. El hambre de Jorge compensa la dureza del mordisqueo. Mientras las ablanda en su estómago, Jorge encuentra un periódico del día anterior que le irá perfecto para cambiar de sábanas. Juan engulle el pan con sabor al vino de mesa que se tomó cuando el frío empezó a caer en la noche de su Barcelona. Mientras la ciudad se levanta de sus alcobas calentitas para reanudar sus vidas. Es Navidad y los comerciantes abren con la esperanza de que la gente invada sus calles cargando bolsas y más bolsas de sus tiendas para así paliar la crisis que Jorge había leído en el periódico de ayer. Él los ve pasar des de su privilegiada cama en una de las más céntricas calles de la ciudad. Corte Inglés, Zara, Mango, H&M y muchos más establecimientos se llevan la palma. Él se pasa la mañana haciendo balance de marcas y las bolsas. Los lunes ganaba el Corte Inglés y el Sábado se llevaba la palma FNAC. Al final de las Navidades, Jorge hacía su propio balance de las bolsas que pasaban junto a su cama.
Así es la vida de Jorge, un economista frustrado al que la crisis le jugó una mala pasada.



Josep Gonzàlez Cano