dimarts, 24 de gener de 2012

#PorquePublicohacefalta

Escric aquestes línies molt sentides. El diari amb el qual em sento més identificat no passa per un bon moment. Els diners no arriben i diaris com Público, amb identitat pròpia, pateixen per sobreviure. Les meves paraules només són d'agraïment a aquest diari. Un diari que m'ha despertat curiositat, un diari amb valors i sempre conscient del que representava. Personatges d'actualitat, de cultura, política i ciència han omplert les pàgines del diari dia rere dia fent-nos partícips a tots els lectors de les idees, valors i opinions d'aquests. A mi m'ha acompanyat en molts esmorzars, i m'ha agradat veure que hi havia mitjans que veien l'actualitat amb una visió semblant a la meva. 
M'han permès descobrir literatura, pensament crític, música, fotografia... Les seves col·leccions han omplert les estanteries de la meva habitació. 2€ Per un llibre com el Príncep de Maquiavel. Increïble!!! Aquesta gent a permès a molts joves comprar llibres per 2€ i formar-se dia a dia, dissabte a dissabte. 
Per acabar, us vull deixar un vídeo del que simbolitza Público. Us deixo amb el poema que ha fet Joaquín Sabina (que hi escriu els diumenges) en motiu del Manifest perquè Público no tanqui. Espero que us posi la pell de gallina com m'ha passat a mi.


dimecres, 11 de gener de 2012

Article publicat a Manresainfo (11/01/2012)

Sopars de Nadal i Rebaixes

Resum de festes, de diferents opinions i peticions recollides en hipotètiques cartes als reis que apareixien en els dinars i sopars de Nadal en família, i en una passejada recent, aquest cap de setmana d'inici de la temporada de rebaixes. Potser no és certa, però tinc la impressió que hi havia més gent comprant a rebaixes que no pas en els dies previs, i que molta gent s'ha reservat algunes compres per al moment en què tot el que necessitava ja estava una mica més econòmic. Insisteixo, és la meva humil impressió. Però sembla que les caixes registradores dels botiguers pensen el mateix.

En els sopars de Nadal, els primers a parlar van ser els avis que es queixaven de les retallades sanitàries. I de què amb ingressos de pensionistes puguin haver de pagar les medecines, pagar més d'impostos i que tot plegat els durà a més dificultats econòmiques que les actuals. Tenen tota la raó.

Els segons a parlar, els pares i tiets. Molts d'ells treballadors de l'administració pública, o el que ve a ser el mateix: professors, metges, infermeres... Aquests demanaven més coherència en les retallades. Es queixaven, i amb molta raó que mentre a ells els hi reduïen els sous, els més rics continuaven sopant llagosta per Nadal sense cap mena de preocupació pels seus ingressos.

Per acabar, trobem els cosins. Joves com jo, que també es queixaven de l'augment de les taxes universitàries i de la massificació a les aules. També reivindicaven poder estudiar en alguna biblioteca pública en època de festes que, de vegades, es fa molt difícil tot i que els exàmens són ben propers.

Tornant a les rebaixes, el dissabte 7, recordo que passejava per Manresa i vaig veure grans cues a les botigues. Em vaig alegrar durant uns segons fins que vaig trobar-me unes amigues que em recordaren l'augment del preu del transport públic. Elles, com els meus cosins i jo mateix, són universitàries i, s'han de desplaçar en tren per anar a estudiar. Elles encara no han trobat tampoc una ocupació que sigui compatible amb els estudis i amb prou feines s'havien pogut comprar una samarreta per rebaixes (i cofinançada pels pares). Elles i molts altres ciutadans d'aquest país necessitem moure'ns en tren, necessitem gaudir de la sanitat i de l'educació públiques, i necessitem, per tant, que els nostres governants reequilibrin les retallades de serveis públic... I si cada dia ens posen més dificultats, ens acabarem ofegant.
Imprimiu aquesta notícia Notícia en PDF Compartiu la notícia per correu electrònic Envieu correccions