Arribo a Manresa, són les 9 del matí i camino cap a casa pels carrers com un dissabte qualsevol. Però aquest no ho és. I és que una revolta sobretot juvenil em fa reflexionar durant el camí des de l'estació de la RENFE. Si. He dormit a la Plaça Catalunya poques hores després de què el conseller Felip Puig i els seus Mossos d’Esquadra ataquessin el moviment dels indignats. A cops de porra i bales de goma, els Mossos han revolucionat la plaça sense cap sentit. La indignació havia estat pacífica i ho ha continuat essent després de la inexplicable tragèdia provocada per la Conselleria d'Interior.
Havia arribat a les 10 de la nit a Barcelona. I en sortir per la boca del tren, la primera sensació ja era de revolta. Els joves passegen pel carrer, s'asseuen al terra i xerren de política. Vaig al carrer Pelai i em trobo que no hi passen cotxes. Tan sols els camions de neteja fan acte de presència. En fer un entrepà m'endinso al vell mig de la Plaça Catalunya. Les primeres sensacions són d'unió. Hi ha molta gent, tothom parla amb tothom i tots fan les cues civilitzades tant per menjar com pels serveis públics. Finalment trobem un lloc a la gespa de la plaça. Al costat tenim a una xilena, un alemany i un francès. Sembla un acudit dolent però el que feien aquells joves era reflexionar sobre la societat dels seus països i la nostra. Al costat meu i del meu company d'indignació trobem a un home d'uns 35 anys. Es diu Daniel i és restaurador de cases de pedra. Ell té feina però ja porta tres nits donant suport a la mobilització. El primer que ens comenta és la cassolada que ha tingut lloc feia poc. Em diu que ha estat la manifestació més impressionant que ha vist mai. Unes 20.000 persones ocupen la Plaça Catalunya i els carrers del voltant. Avis, fills pares, joves... Tots units en un sol reclam: Que això no s'apagui! Que l'abús del poder no és democràtic! Més tard ens trobem un home, en Carles. Ell és advocat. Ens explica que s'indigna per la societat en que vivim. Ell ho viu en primera persona i, amb l'experiència de visitar molts països, explica que vivim en un món que hauria de ser molt millor.
Quan ja estem estirats a la gespa, i escoltant guitarres i saxòfons, conec un altre home. És en Salvador. Ell ha estudiat turisme, té uns 34 anys i també està indignat, sobretot pels maltractaments viscuts al matí. Entre els companys que vam conèixer i el meu acompanyant, entaulem un debat sobre tots els temes possibles: bancs, futur, passat, immigració, turisme, solidaritat, ocupació, educació, justícia... Amb tot se’ns fan les vuit del matí. En aquella hora ja ens havien visitat molts altres dels joves del campament ha escoltar i debatre encara més sobre tots els temes de què parlàvem. També havíem visitat nosaltres les diferents comissions: Educació, Medi Ambient, Comunicació... En totes les comissions trobes a joves que t'expliquen els manifestos de cada àmbit i et fan veure les necessitats reals del jovent d'aquesta societat. Abans de fer un cafè ens trobem amb una vintena de joves més que s'han aixecat minuts abans que la resta i que, mitjançant les darreres escombres que han deixat després de la destrucció del matí, netegen els trossos vuits. Ens sentim part del projecte i ajudem una estona en aquesta tasca tan digne. Trobem un cafè obert i comencem a llegir la premsa. Trobem diaris que només treuen les barbaritats protagonitzades pels Mossos en un quart de pàgina mentre hi ha altres diaris que mostren imatges esfereïdores de l’animalada. Agafem el tren i tornem a casa. Amb la sensació d'haver posat un granet més en el nostre futur. Perquè, si els joves no canviem el futur, ningú no ho farà per nosaltres.