Com em veuen els meus amics....

Com em veu Oriol Puig (amic de JSC i de cafès):
Em dic Gonzi, però em podeu dir Josep. Vull construir un món millor. De vegades intento posar ordre al caos que m’envolta, però de sobte... tinc una idea. I una altra, que es diposita sobre l’anterior. I una altra, i ja es comencen a amuntegar, en una pila desafiant. No avisen, només es precipiten en una cascada infinita. Quina serà la bona? Quan estic a punt de trobar-la, com un llampec, em fulmina una nova idea. Et necessito al meu costat perquè m’ajudis a interpretar-la i, si tot va bé, compartir una estona de sensibilitat. Ho faràs? Teoria, proposta, conversa, art, bohèmia... Intento ser un bon ideòleg, però hi ha una cosa que ningú podrà negar-me: sóc un idealista.

Com em veu Gemma Casellas (amiga de classe i de cafès):
Em diuen Gonzi, de Josep Gonzàlez... i sóc una persona realment contradictòria. Per aquest fet la majoria de persones es barallen entre les opcions d'abraçar-me o hostiar-me i, si, la majoria, especialment les noies, opten per hostiar-me. Què hi farem, no poden evitar aquest impuls tant animal quan em veuen... És un sex appeal especial, el meu. Tinc un do realment desenvolupat per a expressar el que penso i si, de vegades, o més aviat sovint, em faig pesat fent-ho. Sóc un frikie de la política i, com ja he dit, no puc evitar l'intent de “menjar el cap” als amics perquè votin els meus estimats socialistes, cosa que, òbviament, no sempre funciona. Em sento “guai” al tenir molts amics al facebook i no puc evitar mirar, cada dia, la quantitat de persones que han entrat al meu blog i, tot i que no acostumo a dir-ho (volia ser una mica modest, però tots sabeu que només em falta cridar-ho als quatre vents) tinc moltes visites d'arreu del món. La fotografia i la poesia són els meus elements essencials i m'hi trobo com la sacarina en el meu cafè, boníssim i absolutament necessari. De gran, cosa que mentalment ja sóc (ja que estic molt segur de la meva maduresa), m'imagino en un àtic a París i baixant cada dia a la plaça a llegir el diari i a fer el meu cafè (amb un .... perquè variar? sacarina d'acompanyament) i esperant el croissant de regal amb el cafè per poder-me saltar legalment i durant un instant la meva #dietagonzi.

Com em veu Patrícia M. Rayuela (amiga de classe i de cafès):
Em dic Josep Gonzàlez però em diuen Gonzi... Sóc un gran aficionat a la fotografía, m'encanta la política i el bàsquet i, de tant en tant, escric poesia.Quan quedo amb els meus amics m'agrada parlar de tot en general: esports, política, amores dels amics, etc. Però una de les coses que m'apassiona és veure el debat que es crea al bar mentre fem el cafè (sempre amb sacarina per la #dietagonzi) de la tarda amb els amics. D'altra banda, també m'agrada escoltar els meus amics i ajudar-los ja que ells fan el mateix amb mi. Sempre estic obert a fer noves amistats i sobretot a conèixer noies, tot s'ha de dir.

Com em veu Pau Sánchez Riofrío(company de la JSC):
Em dic Josep Gonzàlez, tot i que per formar part del grup em faig dir Gonzi i sóc un dels joves polítics més infatigables que conec. No només per viure en un territori difícil on s'han de fer polítiques difícils, sinó per la distància que hi ha amb els altres territoris. A part sóc molt bon amig, d'aquells qui alegro les trucades o els cafès i d'aquells que corren si és necessari. A part de tot això, m'estic posant molt formós amb la meva #dietagonzi.

Com em veu Clara Cardona Yelamos (amiga de classe):
Em diuen Gonzi, de Josep Gonzàlez... Sóc un jove amant de la fotografia, de la política socialista, del periodisme, del bàsquet i, per que no reconèixer-ho; de tota dona que es posi al meu davant. Quan parles amb mi et semblo interessant, em faig l’interessant, què cony! Sóc interessant. El meu dinamisme és clau en les meves relacions socials, ho sap tot Manresa. I és que sóc el Gonzi de les fotos, sóc el Gonzi dels “sociates”, sóc aquell que es creu bohèmic per escriure poesia a les quatre de la matinada. Sóc un frustrat més dels que ha provat més de 100 dietes. Però sóc diferent que tu i tots els que t’envolten i, això em fa ser únic.

Com em veu Xavier Madrazo Fraile (amic de classe):
Em diuen Gonzi, de Josep González. Sóc un demòcrata que encara creu en la política, i a més sé llegir llibres. Els somnis humits me’ls produeixen Karl Marx i el teatre. Quan m’ho proposo, sóc pedant, frívol, fútil i insubstancial; quan no, només les dues últimes coses. Tinc tot el registre civil mundial agregat al Facebook. Sense el cafè, la meva vida seria descafeïnada.

Com em veu Blanca Cano (companya de classe):
Em diuen Gonzi, de Josep González... Sóc polifacètic i sé adaptar-me a qualsevol situació: puc ser divertit, seriós, cuidadós, detallista, responsable... però sempre tinc aquest toc simpàtic característic en mi. Tinc les coses clares i sé que els petits detalls de la vida diària són els més importants, per això sé treure una rialla a qualsevol persona que se’m posi davant.

Com em veu Carla Casé Medina (companya de classe):
Em diuen Gonzi, de Josep Gonzàlez, sóc un etern apassionat dels articles, de les fotografia, de l'amateur photographer, dels diaris (de La Razón no), de la poesia, del cafè amb llet (amb sacarina). Sóc un rodamón de l'amor, el sexe i les converses espontànies. Em convides a un cafè?